Quin País!

Ignacio Blanco.
Secretari de comunicació d'EUPV.
Editor de "El optimismo de la voluntad"

De segur que no soc l’únic al que aquesta exclamació se li ha vingut al cap pensant en la quantitat i qualitat de fatxes, corruptes i incompetents que ocupen el poder formal i els poders fàctics al País Valencià. Començant pel molt honorable i possiblement imputable president de la Generalitat i acabant amb el nou secretari general del PSOE valencià, que sembla entestat en aconseguir que es noten encara menys les diferències amb la dreta (o hauríem de dir entre les dretes?).

Només estem veient ara la punta de l’iceberg de la corrupció d’un Partit Popular que ha establert a les institucions valencianes un règim que ja dura molts anys: 14 en la Generalitat; 18 a l’Ajuntament de València; algú recorda quants a Castelló? Fabra presumeix d’haver “col·locat” a milers de persones en la Diputació, l’Ajuntament, l’Hospital, el Port... Castellano no renuncia a les seues amistats ni als contractes milionaris, per supost. Cotino no té amics sinó familiars que s’emporten un bon pessic del pressupost de Benestar Social. De Blasco tothom sap però ningú denuncia. Eccétera.

Mentrestant, el nou secretari general del (encara) PSPV-PSOE, Jorge Alarte, va donant mostres del seu gir conservador. En l’últim mes s’ha reunit amb el sempitern president de la Cambra de Comerç de València, senyor Virosque -aquell que diu que eixirem d’Espanya en pateres-, i amb l’arquebisbe més pepero d’Espanya, que ja és dir, monsenyor Garcia Gasco, al mateix temps que rebutjava participar en la manifestació en defensa de l’ocupació convocada pels sindicats. L’última genialitat d’Alarte ha sigut recuperar la proposta de Cholbi com a Síndic de Greuges, una institució que ha de vetlar pels drets dels valencians i valencianes des de la independència partidària dirigida per un antic membre del Movimiento Nacional, fundador d’Alianza Popular i diputat pels segles dels segles, amén.

Eixe és el panorama polític del País. Del nostre País, del qual no podem esborrar-nos. Recau en nosaltres, gent d’Esquerra Unida, l’única possibilitat d’articular una proposta d’oposició real al “sentiment únic” del patrioterisme barat i banal del PP i dels altres que han decidit combregar amb ell (oblidant que la gent sempre preferirà l’original abans que la còpia). Tenim davant nostre totes les dificultats imaginables, però també la responsabilitat de no baixar el cap ni els braços fins aconseguir un canvi que no arribarà amb experiments electorals sinó fruit del treball polític, social i cultural.

Torres més altes han caigut

 

publicat en àgora del'esquerra plural >25/02/09 > www.agoraplural.org