I. Ramonet s'ha referit al “temps de les incerteses”. Però en aquestos moments assistim a una commoció que converteix en absurdes fins a les més velles receptes que el capitalisme considerava intocables. A pesar de l'anunciada crisi alimentària, mediambiental i econòmica, la magnitud del fenomen que estem vivint aquestos dies està commocionant els fonaments de l'estructura financera. Quan en els EUA els líders dels dos grans partits, Obama i McCain, comparteixen la decisió d'aportar entorn d'un bilió de dòlars per a salvar Wall Street i el seu model, en una espècie de “nacionalització” que posa en dubte la “llibertat dels mercats”, és que quelcom està canviant. No fa molt, des dels nuclis durs del poder econòmic, i davant de l'afonament d'alguns bancs en el mercat asiàtic, s'aconsellava deixar-los caure, sense cap intervenció, perquè el mercat, de manera natural, sanejara el sistema i de pas servira d'exemple de com acaben els que realitzen pràctiques de risc; però açò no és el que practicaran els Bancs centrals del primer món.

No obstant això, el més greu de la crisi i de la profunda recessió que s'anuncia és que serem els ciutadans i ciutadanes que paguem impostos, que com tot el món sap –donades les deduccions dels grans capitals i dels que tenen grans patrimonis- som les capes mitges i els treballadors i treballadores, els que una vegada més patirem les conseqüències d'aquestes decisions. De fet, veurem com els diners públics, és a dir, els nostres, es dediquen a socialitzar les pèrdues d'aquells que han privatitzat els beneficis en èpoques de bonança. Els col·lectius més desfavorits suportaran els efectes d'una desocupació creixent, i la falta de liquidesa i de fons de l'estat destinats a rescatar el sistema financer es traduirà en una reducció insospitada dels serveis que han de garantir el sistema de benestar.

Quines conseqüències polítiques es derivaran d'aquesta situació? Si atenem a l'anàlisi dels processos històrics, contextos semblants han donat lloc a convulsions en els paràmetres socioculturals existents. Dades com el 31% de vots per al Partit de l'extrema dreta a Àustria, o els suports a l’anomenada “Directiva de la Vergonya”, indiquen un preocupant avanç de posicions polítiques racistes, insolidàries….

D'altra banda, aquelles formacions polítiques que se situaven històricament en l'àmbit de la socialdemocràcia adopten posicions ambigües, timorates, que s'acosten cada vegada més a la dreta, per a evitar perdre espais electorals.

Però si mirem cap al que podríem denominar “esquerra anticapitalista”, cada vegada em pareix més evident que, en l'estat espanyol, estem en una situació profundament injusta per a aquelles formacions polítiques que, com EUPV i IU, ens reconeixem en un projecte clarament d'esquerres que lluita per la transformació social. Què diuen ara aquells/es que durant anys han criticat, han rist i han passat de les nostres anàlisis i propostes? Res. De fet, encara que es critiquen permanentment i es justifiquen l'un a l'altre, els dos grans partits - PSOE i PP- estan funcionant com una espècie de “grosen coalitionen”. A ningú se li oculta que cada vegada existeixen entre ells més similituds, excepte algunes diferències referides als denominats drets civils. Tots i totes sabem que els enfrontaments entre aquestes dues forces polítiques es refereixen habitualment a temes en què aflora la radicalitat de sectors neocons i teocons de la dreta extrema i en els que el PSOE no pot, a pesar de les seues postures habitualment pusil·lànimes, perdre la imatge d'un cert progressisme que justifica determinats suports electorals.

Però en el fons, molt en el fons, hi ha un acord radical en qüestions substantives. Per a començar, els dos busquen el bipartidisme. Ja des de la transició es van establir barreres per a evitar la representació plural en les institucions. En aquestos moments és cada vegada més evident la necessitat una Llei Electoral que permeta una representació directa i proporcional dels ciutadans i ciutadanes. Aquesta seria la “prova del cotó” que en aquest país s'ha realitzat una verdadera transició democràtica. No obstant això, em preocupa que la ciutadania, elecció darrere d'elecció, caiga en la trampa del denominat “vot útil” i decidisca concentrar el vot per a "evitar que guanyen els altres"; açò ens condueix a un bipartidisme imperfecte que a més fa augmentar el nombre de ciutadans/es que, davant de la pèrdua de referents, es refugiaran en l'abstenció.

Una altra posició compartida, a pesar dels efectes que té sobre la ciutadania, és la defensa del mateix model econòmic: fiscalitat regressiva, reducció del finançament d'ajuntaments i ens locals, privatització dels serveis públics, aposta per grans esdeveniments i per l'economia especulativa enfront de l'economia productiva… De fet, davant de la gravíssima crisi econòmica que cada vegada té conseqüències més evidents sobre les condicions de vida dels sectors més vulnerables de la societat, no s'adopten mesures que permeten minimitzar els efectes sobre els treballadors i treballadores, els immigrants, les dones, els joves…

Existeixen també posicions compartides que revelen determinats tics autoritaris. Però, sobre actuacions autoritàries, què dir que no sapiem els ciutadans i ciutadanes del País Valencià. El PP ha anat derivant en un procés permanent d'abús de poder, de control dels mitjans de comunicació, per a presentar una imatge distorsionada del nostre país, apostant pels grans esdeveniments i les obres faraòniques, mentres permeten l'enriquiment fàcil i il·lícit de persones vinculades al partit del govern, que basen la seua riquesa en la corruptela generalitzada i en la destrucció del territori.

El problema és que no es visualitza cap reacció social a curt termini, algun indici que supose que s'està gestant un rebuig generalitzat davant de la falta d'ètica, la creixent explotació, la dualització i l'increment de l'exclusió; però és evident que haurem de continuar treballant per a avançar en la construcció d'una societat nova, més democràtica i solidària.

En aquest sentit cal reconéixer que és necessari que existisca una formació política com EUPV i IU, a pesar que les organitzacions que ens reclamem de l'esquerra tenim difícil superar en aquestos moments la bretxa que separa als i a les activistes pertanyents a partits polítics, sindicats de classe, organitzacions socials… del que podríem denominar la ciutadania estàndard. Hi ha la percepció que la participació i el nombre dels i les activistes dels moviments socials és menor, cada vegada els valors es defenen amb afany i de manera estable per sectors més reduïts, els joves participen d'una manera distinta, amb una major rotació. No pretenc ser pessimista; però tenim l'obligació d'encertar en les anàlisis si volem encertar en les solucions.

De fet, estic convençuda que és necessari aprofitar l'actual conjuntura per a recuperar l'hegemonia, perquè, des de la defensa de les nostres posicions, podem establir complicitats amb els moviments socials, per a ampliar els nostres espais, per a estar presents en la formulació de propostes per a una transformació social cada vegada més necessària davant dels efectes de la globalització capitalista i la ideologia patriarcal. A això hem de dedicar tots els nostres esforços.