som d’esquerres, som d’esquera unida
 manifest de l’àgora de l’esquerra plural [accedir]
  

26/10/04

És fàcil ser de dretes.

Jesús Martí. Membre del Col·lectiu d’Esquerra Unida de Polinyà de Xúquer.

L’altre dia, llegint una intervenció de Francesco Gesualdi, un (ex)alumne de Barbiana, la revolució pedagògica que va crear Lorenzo Milani, em vaig adonar d’una ximpleria, però en la que no havia caigut mai: és molt difícil ser d’esquerres.

“El poder es manté en peu perquè nosaltres el sostenim amb les activitats del viure quotidià: el treball, el consum, l'estalvi i el pagament dels impostos. Justament consumint com ell vol, treballant com ell vol, estalviant com ell vol és com nosaltres col·laborem amb el sistema, tal com ho farien verdaders còmplices. He ací perquè som també responsables dels delictes del sistema.” Diu Gesualdi.

“Pos sí que estem bons! Tot el que faig és consolidar el sistema! Tot el món considera que no estic massa a favor del que està passant, que vull canviar-ho, que milite en un munt d’històries, que sóc d’esquerres, en definitiva, i va i resulta que jo sóc el sistema. Que jugue amb les seues cartes (i el cas és que m’agrada)” Dic jo.

En principi, em pareixia una opció. Personal. Fins i tot la mateixa terminologia em feia voreu-ho així: Dreta o esquerra? I no no. Ser d’esquerres no és una opció. És l’opció.

Perquè el que és fàcil es ser de dretes. No és que siga fàcil, és... “normal”. No s’opta. El discurs oficial. L’únic pensament vàlid. Sols cal seguir el que “tots” sabem, el que “tots” volem, el que “tots”, es a dir la tele, diguem: Tot ho hem de fer pel benefici propi. Tot ho fem pels diners.

Ser de dretes. Sols cal abandonar-se als instints més primitius de l’animalitat que ens dona suport vital. Sols cal mirar per u mateix. Inclús disfressar-ho de “els meus primer” (front als “altres”), ampliant o disminuint eixe “altres” segons convinga.

Per contra, l’anomenada esquerra, filla dels principis de la Il·lustració, treballa des de la Raó. Cercant solucions a la realitat que ens envolta. Ser polític, que deuria ser entès com estar preocupat per la part pública, assumir la responsabilitat de la vida en comunitat, queda en el millor dels casos com una bogeria, com una mutació que deuria ser amagada.

Ser d’esquerres. Tenim que escoltar a l’altre. Crear un discurs amb els altres (Inclús posar en dubte amb cada nova informació el que estem mantenint). Preocupar-se per tot el món. Tots tenim els mateixos drets. Comptar amb tots.

“I aquest discurs em fa sentir com un heroi (Un poc tonto, però en el costat dels bons). I ara m’adone que no. Que ho critique, però continue vivint igual que tots. M’implique, treballe amb els demés... Però fins un punt. Sense passar-me. No he optat.” Dic, culpabilitzat, jo.

“Però la nostra responsabilitat és només una cara de la moneda; l'altra és el nostre poder. De fet, el nostre treball, el nostre consum, el nostre estalvi, no són accessoris dels quals el sistema puga prescindir. Són els pilars que suporten la seua estructura. Des del moment que les nostres activitats són tan importants per a la supervivència del sistema, nosaltres podem utilitzar-les per a fer-li xantatge i obligar-lo a comportar-se de manera diferent.” Diu, també, Gesualdi.

Uf, sí que és dur ser d’esquerres. Sols tinc que deixar de ser dels opulents d’aquest món (Jo, que m’agrada pensar que tinc el justetet per poder passar, i que altres sí que en tenen molt). Baixar el meu nivell de consum. (Jo, que inclús separe la deixalla orgànica del plàstic tots els dies). La meua presa (Jo, que no tinc ni un minut més per dedicar-me a). La meua por als demés (Jo, que no sóc gens racista però). El meu servilisme amb el poder establert (Jo, que estic sindicat i tot).

És més fàcil ser de dretes... però és una aberració.

26/10/04

 
 
 
 
 
 

 

país valencià 2008