RIP per la (actual) política d'habitatge

Papers Col·lectius de l'Agora de l'Esquerra Plural

L’actual crisi econòmica està tenim molts efectes perniciosos i negatius, tant en la societat valenciana i espanyola. Increment de les taxes d’atur, reducció de la despesa social pública (sanitat, educació, dependència, etc.), encariment de la cistella de la compra, etc. Però un dels elements on més està incidint negativament aquesta crisis econòmica és en un dels pilars bàsics, i a la vegada que ha estat menys desenvolupat, de l’Estat del Benestar: la política pública d’habitatge com a garant de l’accés per part de la ciutadania a l’ús i gaudiment de l’habitatge.

De tots és conegut l’especial reconeixement en la Constitució Espanyola de l’obligació de les Administracions Públiques per assegurar i garantir que el conjunt de la ciutadania puga gaudir d’un habitatge digne. No obstant, en la recent història democràtica en la nostra societat es pot afirmar que aquest ha estat un dels elements de cohesió social menys garantits, i la responsabilitat d’aquest fracàs descansa en major quantia en les Administracions Públiques responsables de la política d’habitatge, és a dir, fonamentalment Estat i, sobretot Comunitats Autònomes. El cas valencià, pel que respecta a la Generalitat Valenciana, ha estat paradigmàtic en aquest fracàs, agreujat fins a nivell insostenibles en els últims 10 anys. En aquest període, a més ha coincidit amb un dels boom immobiliaris més extraordinaris, tant al conjunt d’Espanya com al País Valencià, de la recent història econòmica de les economies occidentals. Però el que cal destacar per damunt d’altres consideracions són tres aspectes: la inoperància de la política d’habitatge (dissenyada des de la Dictadura), i l’endeutament que ha generat l’accés a l’habitatge per part de la ciutadania (en especial en els últims 5 anys), i dels greus efectes sobre la sostenibilitat territorial i mediambiental que ha tingut l’esmentat boom immobiliari.

Sota quins elements s’ha desenvolupat la política d’habitatge a l’Estat i al País Valencià en els últims anys?. En primer lloc, en una privatització tant en la producció com en la provisió dels habitatges amb protecció. En aquest sentit cal destacar la injustícia de l’actual model d’habitatge protegit en el sentit que és el promotor privat qui tria la persona o la llar destinatària d’aquest habitatge. Aquest fet ha estat una font ingent de frau (per sobre preu, per exemple), i d’assignació sota paràmetres no igualitaris. En segon lloc la política d’habitatge s’ha basat en pràctica exclusivitat en habitatge en propietat. Aquest fet, juntament amb la possibilitat de desqualificació de l’habitatge com protegit, ha generat una absència d’un parc d’habitatges protegits considerable, i a disposició de les noves demandes de protecció en matèria de habitatge. Paral·lelament, i en tercer lloc, la despesa pública (tant directa com indirecta) ha sigut ineficient en l’objectiu d’assegurar un habitatge digne, i en condicions econòmiques raonables. Per què?. Doncs perquè davant del poder de mercat que han disposat els oferents d’habitatges protegits (empreses privades) d’aprofitar-se d’aquestes ajudes, el suposat benefici econòmic no ha recaigut als beneficiaris directes dels ajuts, sinó a les pròpies empreses privades. Un fet demostrat empíricament per diferents estudis és que la política de despesa pública en habitatge no ha fet més que encarir el propi habitatge, i mai millorar els índexs d’accessibilitat al mateix. En quart lloc cal denunciar que la política d’habitatge ha estat basada en una inoperant despesa pública, tant directa com indirecta. Pel que fa a la primera, la despesa pública s’ha fonamentat en una política “xec”. És a dir, davant la no participació pública en el procés de producció i provisió d’habitatges protegits, les Administracions Públiques s’han dedicat únicament a finançar menudes quantitats del preu de l’habitatge, a l’igual que en altres prestacions de serveis públics com ara l’educació de 0 a 3 anys, alguns serveis sanitaris (en especial al País Valencià, amb la privatització parcial de la Sanitat Pública). Juntament amb la despesa directa cal destacar la despesa indirecta (deduccions fiscals), que són extraordinàriament regressives al cas espanyol, i d’escàs impacte en el beneficiari (persona o llar). En cinquè lloc cal destacar la completa privatització del finançament de la política d’habitatge en l’Estat Espanyol des de principis de la dècada dels 90. Amb la privatització del conjunt de la banca pública existent en l’economia espanyola, la política d’habitatge va perdre un dels elements claus en la producció d’habitatges protegits, com és el del finançament. Els efectes d’aquesta privatització estan fent-se notar greument en l’actualitat, on cada vegada més ciutadans i ciutadanes no poden accedir al finançament per accedir a un habitatge protegit. Per últim, i més recentment, cal destacar la pèrdua de l’únic instrument de política d’habitatge que les Administracions Públiques disposaven: la determinació d’un preu sensiblement més baix que el preu dels habitatges en el mercat lliure. Aquesta greu pèrdua ha estat palesa amb dues decissions incoherents dutes a terme tant per l’Estat i com per la Generalitat Valenciana: increments dels preus màxims dels habitatges amb protecció pública, i l’estipulació d’un règim de protecció pública dels habitatges protegits, règim concertat, que en la pràctica tendeix en el seu preu màxim als preus de mercat lliure. Al igual que en el cas de llars que no poden accedir al finançament per accedir a un habitatge públic, també s’incrementen els casos al País Valencià on els habitatges protegits que les empreses promotores ofereixen al conjunt de ciutadans amb demanda d’habitatge tenen aquest règim de protecció, impossibilitant-los “via preu” la possibilitat d’accedir a ells.

A mode de resum, la política pública d’habitatge actualment en vigor suposa que el mercat es el millor provisor d’habitatges pel conjunt de la societat, i de mode residual cal plantejar una lleugera intervenció. Només cal recordar les afirmacions del ministre Alvarez Casco en allò de la gran quantitat d’habitatges lliures que ja s’iniciaven al voltant de l’any 2003 (inici de l’etapa més expansiva del boom immobiliari): si es fan habitatges lliures es perquè algú les compra.

El principi fonamental de la política d’habitatge, en teoria, és l’accés en condicions dignes per part de la ciutadania a l’ús i gaudiment d’un habitatge (residència habitual). Però la realitat, com dèiem abans ha estat un altra ben distinta, ja que la política d’habitatge hauria de ser un dels pilars bàsics (juntament amb sanitat, educació, seguretat social) d’un model social que garantiria els drets socials i econòmics bàsics del conjunt de la ciutadania, garantia duta a terme per les Administracions Públiques. Però les Administracions Públiques han declinat aquesta responsabilitat, ja que el model de producció i provisió d’habitatge amb protecció pública ha estat privatitzat en gran part (el paper dels promotors públics d’habitatge i sòl en el conjunt de producció i provisió d’habitatge amb protecció pública ha estat minvant al llarg dels 30 anys de democràcia, situant-se en l’actualitat en nivells quasi residuals). És a dir, la producció i provisió d’habitatges amb protecció pública s’ha dut a terme en la pràctica totalitat per promotors privats. Aquest fet ha estat molt perniciós per la política d’habitatge, ja que el nivell de producció d’habitatges protegits ha respost a l’òptica del benefici privat i no pel principi de garantia social universal d’ús i gaudiment.

I per què afirmem que l’actual crisis atenta contra una política d’habitatge que prioritze l’accés universal a l’habitatge?. Perquè des de fa al voltant d’un any la política d’habitatge s’està utilitzant per salvar empreses del sector residencial (construcció i promoció). Cóm?. Doncs amb l’augment del preu màxim de l’habitatge protegit ja esmentat, i pel relaxament dels criteris de determinació d’un habitatge com a protegit, és a dir, facilitats perquè els habitatges lliures en mans de les empreses promotores pugen “passar” com habitatges protegits. Amb aquestes i altres mesures, la política d’habitatge perd el seu escàs sentit social que atresorava, convertint-se ja en un element més de plantejaments polítics basats en la socialització de les pèrdues privades (empreses del sector residencial) davant qualsevol crisi econòmica.

A més, les últimes iniciatives dutes a terme tant pel Govern de l’Estat com pel de la Generalitat només fan que aprofundir en la vessant financera de l’habitatge. Com a exemple cal esmentar, pel que fa a l’Estat, les iniciatives dutes a terme per l’ICO o el mateix Govern, i pel que fa per la Generalitat Valenciana, l’anunciada deducció fiscal per part del president Camps per llars amb hipoteca sobre el seu habitatge habitual. En primer lloc cal fer un breu esment sobre “la financiarització” i extrema “mercantilització” de l’habitatge en els últims anys. L’habitatge, i com a responsable màxim el pensament neoliberal, ha estat un mecanisme més de l’economia capitalista especulativa, extremadament vinculat als mercats internacionals de deute. És a dir, davant de la financiarització de l’economia, de la financiarització del mercat de l’habitatge, una crisis financera és llavors una crisi econòmica i del mercat de l’habitatge. Aquest fet genera majors dificultats en l’actualitat per aquelles llars que han finançat l’accés al seu habitatge habitual amb grans quantitats de deute. Cal reprendre la crítica a les últimes iniciatives tant de l’Estat com de la Generalitat Valenciana en matèria d’habitatge. En primer lloc afirmar que no són mesures cap d’elles (malgrat que s’anuncie el contrari) amb l’objecte central i fonamental de garantir l’accés a l’habitatge pel conjunt la ciutadania en condicions dignes (i això també implica en allò relatiu a l’endeutament vinculat). En segon lloc, i pel que fa a les mesures dutes a terme pel Govern, cal denunciar l’ utilització de l’element residual que queda com a “entitat financera pública” que és l’ICO, per ajudar als qui són uns dels màxims responsables de l’actual crisis econòmica, com són els empreses promotores-immobiliaries. Amb la iniciativa de oferir recursos públics per la “titulització” de les empreses promotores d’habitatges lliures s’estan malbaratant oportunitats per enfortir la molt debilitada política pública d’habitatge, en especial en allò relatiu a la dificultat per part de les llars en aconseguir crèdit per accedir a un habitatge amb protecció pública. És a dir, no és una mesura de política d’habitatge, ho és de mala política econòmica. Aquesta mesura juntament amb la proposta, també amb recursos de l’ICO, de possibilitar a les empreses promotores crear SOCIMI’s (empreses cotitzades en borsa, amb el supost objectiu de incentivar l’existència de major nombre d’habitatges en lloguer al conjunt de l’Estat) s’aposta per la via de la financiarització com a eïna d’abordar la intervenció pública en l’habitatge. És a dir més mercat i més vessant financera en la suposada política d’habitatge, per això del títol d’aquest article.

I pel que fa a la Generalitat Valenciana, l’última mesura plantejada pel president Camps només fa que posar de palès el més absolut fracàs en matèria de política d’habitatge. I per què?. Si el president Camps està tant preocupat per les llars que no poden pagar la hipoteca no ha de plantejar mesures errònies (deduccions fiscals), que tenen gran cost per l’erari públic i escassísims impacte, sinó haver dissenyat, i el que és més important, dut a la pràctica altra política d’habitatge en els seus de govern. Però, per què?. Doncs perquè el País Valencià, i cal denunciar-ho amb contundència, ha patit la deixadesa de funcions per part del seu govern autonòmic. Només cal analitzar les estadístiques oficials (òbviament no les del senyor Camps), on s’observa la reducció constant i pronunciada de producció d’habitatges protegits al llarg del seu govern. Encara recordem les promeses electorals del PP, eixamplades pel conseller Blasco, de 60.000 habitatges protegits en l’anterior legislatura. Amb aquesta situació, les llars necessitades de política pública d’habitatges només tenien el recurs d’adreçar-se a l’àmbit privat (empreses promotores, i bancs i caixes d’estalvi) per satisfer les seues necessitats. Això sí, amb uns nivells d’endeutament preocupants en el seu moment, i fatídics en l’actualitat. I per arrodonir-ho tot, el Govern autonòmic del PP, del senyor Camps cometia il·legalitats. Moltes, clar, però les que ací cal recordar són aquelles referides a les autoritzacions per part de la Generalitat Valenciana en la venda del Patrimoni Municipal de Sòl (instruments urbanístic que possibilita disposar de sòl per habitatge protegit) sense cap justificació. Recents són les sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que posen de palès la il·legalitat en aquesta pràctica duta a terme en municipis com ara València, Catarroja, Calp, etc. Fracàs més il·legalitat, resultat, altra vegada cal referir-nos al títol d’aquest article.

Però la pregunta que cal fer-nos és la següent: És possible altra política d’habitatge?. La resposta és sí. Possible, però el més important és que és necessària. La política plantejada des d’EUPV i IU té com a fonament que les Administracions Públiques no només tinguen un escàs paper de regulació. La seua participació ha de ser cabdal i sabedora d’abastir tot el procés de producció, provisió i assignació dels habitatges amb protecció pública. I que passe de les intencions buides i repetides fins la sacietat (per exemple el cas del lloguer) a instruments i actuacions que descriguen l’interés per una política d’habitatge alternativa. Amb total seguretat cal dir que molts afirmaran, fonamentalment PP i PSOE, de l’adequació de l’actual model, fins i tot de la seua complexitat. En política, i en el cas de la política d’habitatge, l’opinió de la no adequació del canvi del model o de l’esmentada complexitat és inversament proporcional a la voluntat política de disposar tant a l’Estat com al País Valencià d’una política d’habitatge que prioritze i garanteisca l’accés universal a la ciutadania de l’habitatge. A mode d’exemple, per finalitzar en aquesta reflexió, cal destacar que sí és possible altra política d’habitatge, i el cas d’Euskadi, amb la responsabilitat d’Esker Batua-IU és una molt bona mostra.