EL LAÏCISME
Garantia de respecte a la llibertat de consciència. Breu aproximació.

Guillermo Rodríguez Blasco, membre de la Comissió Permanent d’EUPV a València

Com a primera reflexió voldria plantejar que és impossible tractar en un article, necessàriament breu, totes les vessants que el laïcisme implica.

Per això, voldria fer unes primeres aportacions per obrir el debat.

Serà aquest primer article una aproximació més general, basada en la mirada curiosa d’un ciutadà, en certes experiències i algunes reflexions i lectures. Res més que una reflexió en veu alta. Sense incloure normativa, ni referències personals, ni dades concretes.

Partirem d’algunes qüestions que a mi em semblen clares: d’una banda el fenomen religiós, que existeix al llarg de la història; d’altra la pluralitat d’algunes societats que a poc a poc, i no sense dificultat, han anat construint espais de llibertat, de llibertat de consciència, de pensament, amb tots els entrebancs i les dificultats que allò comporta, amb totes les limitacions que també, de vegades, surten.

A l’Estat espanyol, a més a més, per qüestions històriques, el fet religiós ha estat moltes vegades, i no hem de mirar molt enrere, motiu de conflicte, d’imposició, de manca de llibertat.

I això ha creat en alguns (la jerarquia eclesiàstica catòlica) inèrcies indesitjables, i en altres un intent legítim de poder exercir amb llibertat allò que pensen, les seues creences, sense ser objecte d’imposicions per una moral què, en determinades qüestions, els és aliena.

No és objecte d’aquest article l’anàlisi de les creences particulars i sí l’espai que aquestes creences han de tindre en la societat. Cadascú, amb la seua llibertat (tan precària històricament, quan es parla de llibertat de consciència) reflexiona i sent d’una manera en relació a les experiències de la seua vida, de la mort, del plaer. Sí que es tractarà, és clar, de que eixa llibertat de pensament, ha de poder ser exercida, practicada i respectada. Per tots i per totes. No tenim llibertat si no podem gaudir-la i fer pràctic allò que pensem de la vida.

I es tractarà, és clar, de que les nostres llibertats han de possibilitar i no entrebancar la dels altres.

I això, pense, només es pot gaudir dins d’un sistema laic, que possibilite la llibertat de creences de totes i tots, sense imposar cap. L’Estat ha de legislar garantint el respecte a la llibertat de totes i tots, amb consens social i respecte a les minories.

Faré, doncs, un xicotet recorregut per temes que considere importants i que estan, a hores d’ara, en el dia a dia de la nostra realitat. Són petits apunts, petits intents de la societat de retrobar una llibertat de consciència que històricament ha estat impedida o retallada.

- L’ètica. Fruit de l’educació rebuda (l’única possible al sistema anterior) a algunes persones els queda encara una reminiscència del passat més proper, una il·lusió que fa creure que les religions són l’única base d’una moral i d’un comportament que es qualifica genèricament de bo, enfront de la incertesa que provoca la no creença en la transcendència, i que ens portaria a una ètica no concreta. Una altra visió, per a mi més objectiva, ens porta a pensar que res més lluny d’això: els nacionalismes i les religions (filtrades i interpretades pel component humà) han provocat i provoquen, sovint, guerres i violència, a més de manca de llibertat de pensament, imposicions i retard científic. I són també les idees dels lliure-pensadors, de les societats més avançades, les que han portat un avanç històric en la consolidació dels drets humans, de la ciència i la investigació, de la llibertat de creació i artística, de la llibertat política, l’alliberament de la dona i, a hores d’ara, la llibertat sexual. I aquestes lluites han provocat, almenys en la societat occidental, un posicionament religiós una mica menys dogmàtic que, per exemple, respecta en públic la separació església-estat.

- L’educació. Aquesta primera idea els porta a pensar que l’educació religiosa és la que ofereix una base moral sòlida, que una educació plural i laica (“neutra”) no podria proporcionar, tot això amagat en la defensa de que els pares i les mares han de triar l’educació dels seus fills i filles. Ací haurem de parlar de què és allò que s’entén per educar: educar no és explicar allò que s’ha de creure, sinó donar les eines perquè cadascú puga, des de la seua reflexió, des de la seua llibertat, i des d’un coneixement plural, arribar a fer-se una ètica pròpia i respectuosa amb els i les altres.

- Les creences particulars no s’han d’imposar al conjunt de la societat: És aquest un dels pilars de la laïcitat, de la pluralitat. Tenim obertes, encara, tot un seguit de qüestions: els símbols religiosos en les escoles i en els organismes públics (casernes de la guàrdia civil, residències de la tercera edat, hospitals públics….); la negativa a l’acceptació de l’apostasia (cancel·lació i/o anotació als arxius de la partida de baptisme); l’objecció a l’assignatura d’educació per a la ciutadania; la qüestió de les classes de religió als centres públics escolars; la presència en actes religiosos d’autoritats públiques per la seua condició; o la introducció a les esqueles institucionals de símbols religiosos. I tots tenen el mateix principi, la mateixa inèrcia: la religió no fa mal a ningú, cap persona s’ha d’ofendre pels símbols religiosos. Aquesta no és tampoc la qüestió. Si partim de la pluralitat de creences socials, es veu molt més clar que cap fe particular ha de tindre preeminència sobre la resta de creences. El que amaga això no és la llibertat religiosa, sinó més clarament la imposició d’una fe sobre les altres formes de pensar. Fora del fet que el fenomen religiós, com s’ha dit abans, no és neutral en moltes qüestions i, per la interpretació que de la fe han fet els homes, ha tingut una tendència a imposar-se sobre les altres concepcions del món, sobre les altres fes.

- La llibertat d’expressió, com a fonament de la llibertat: Molt s’ha parlat de la llibertat d’expressió en relació al fenomen religiós. Les caricatures de Mahoma, la percepció pels catòlics d’un sentiment de greuge per determinades actuacions, exposicions fotogràfiques, programes d’humor, llibres, o determinades pel·lícules. S’hauria de partir de que els manaments religiosos només es poden imposar als fidels a eixa religió (com ara la impossibilitat de fer retrats de Mahoma) i no a la resta. El fet religiós està a la societat i, com a part d’aquesta, pot ser objecte de crítica, de reflexió, com qualsevol altra creença, en les mateixes condicions. L’art i els i les artistes han recreat, ben particularment, durant molts segles una visió de la religió i es pot, perquè no, tindre ara, amb la llibertat creativa, una visió diferent. Tampoc aquesta realitat és nova històricament. Això no significa, és clar, que no s’haja de respectar als i les creients, com a qualsevol altre col·lectiu, però sense que això no implique retallar la llibertat d’expressió i de creació artística. I és clar que la violència terrorista, la persecució i l’assassinat no ens ha d’impedir exercir eixa llibertat que ha de defensar-se pels Estats com a part fonamental de la identitat europea. - Les creences particulars s’han de poder posar en pràctica. Sense la possibilitat de fer pràctic allò en què cadascú creu, no podem parlar de llibertat de pensament. Els entrebancs a la lluita per a aconseguir una mort digna o per a la investigació científica per curar malalties, o la imposició d’un model únic de família i de relacions sexuals, amaguen una imposició d’una fe per a totes i tots. I l’Estat ha de garantir que la llibertat dels seus ciutadans/nes no siga una llibertat sobre el paper, sinó una llibertat que es puga fer pràctica. No impedir el patiment quan es té una malaltia terminal (per a qui no el vullga patir), i impossibilitar una mort digna, amaga que la vida es de déu (per als creients), i no pot ser dirigida per cadascú de nosaltres (per als que tenim una altra concepció de la vida). Posar entrebancs a determinats avanços científics suposa impedir la possibilitat de què una família puga tindre un fill o filla que possibilite la curació del seu germà o germana.

- Una ètica respectuosa amb les opinions dels altres: la sexualitat és, sens dubte, una de les qüestions humanes més íntimes i més relacionades amb els sentiments, les creences, la llibertat. Les relacions sexuals, la maternitat, les relacions de parella han de ser fruit de la llibertat, el respecte als altres i les creences de cadascú. Cap fe s’ha d’imposar sobre la resta. I la laïcitat permet això. Fins ara, la moral religiosa s’imposa en molts llocs (sota el parany del dret natural): persecució dels i les homosexuals i diferència de drets amb la resta; entrebancs a la llibertat de la dona per gaudir de la maternitat, o no; imposició d’un únic model de família. Amb la laïcitat no s’impedeix a cap persona exercir amb llibertat la seua sexualitat, maternitat, i relacions de parella. La negativa, fins ara, de l’Estat Vaticà a contemplar a la Declaració dels Drets Humans la despenalització de l’homosexualitat és un posicionament inhumà i propi d’un dogmatisme del que, malauradament, hem tingut constància històrica.- La llibertat de consciència inclou als i les no creients en deus ni en religions: als agnòstics i als ateus. Encara es pensa en un món dividit en àrees d’influència religiosa. I en aquestes àrees, no hi ha espai per als i les que tenen creences provinents del racionalisme i el materialisme (històricament perseguits i empresonats), en una ètica pròpia fruit de la història i l’experiència, sense creure en l’existència d’un ésser transcendent creador del món, ni en cap religió. I s’ha de tindre consciència del pes, cada volta més fort, d’agnòstics i ateus.

- Autofinançament de les esglésies. Les esglésies no poden ser sostingudes amb fons públics. Aquest hauria de ser un principi de l’Estat laic. Això no impedeix que en una societat plural hagen associacions de voluntariat, laiques o no, que puguen rebre suport de l’Estat per a desenvolupar tasques concretes. Però les esglésies haurien de tindre autofinançament per part dels seus fidels. L’Estat hauria en tot cas de possibilitar que els i les ciutadanes/ns, en la seua majoria d’edat, pogueren vincular-se, o no, a una església, i que també gaudiren del dret de desvincular-se.És aquesta una aproximació. Per a alguns haurà estat massa llarga, i per als altres massa breu, massa genèrica.

En tot cas, ha estat un intent, modest, d’obrir el debat i la reflexió.

 

Llibres d’interés:
- Andrè Comte-Sponville “La espiritualidad de los ateos”
- Savater “La vida eterna”
- Bertrand Rusell “Por qué no soy creyente”.
- J.A. Marina: Dictamen sobre Dios

 

14/12/08