Merles Blanques

Glòria Marcos i Martí,
Presidenta de la Fundació d'Estudis Polítics

A partir de la Transició, al nostre país han existit personatges coneguts que han rebut un important reconeixement social per la seua activitat professional i pel seu bon treball al capdavant d'institucions i organitzacions. Així, rectors i professors d’universitat,  portaveus sindicals, membres destacats d'organitzacions socials, ecologistes, representants veïnals, artistes, esportistes... han sigut temptats per diverses formacions polítiques perquè s'incorporaren a les seues llistes electorals, amb el propòsit d'incrementar el nombre del seus votants. El resultat d'aquestes aventures, a més d'efímer, no ha estat massa satisfactori. No sempre és fàcil per a les “merles blanques”, com se'ls denomina en l'argot, amb perfils molt marcats i sense militància partidària, passar de cap de ratolí a pelet de la cua d'un lleó, com tampoc encarregar-se de qüestions molt variades, a vegades gens interessants, que es deriven de la vida institucional. Aquesta associació no sol durar més d'una legislatura i, després, amb major o menor frustració, cadascú torna a la seua vida anterior.

Però existeix en aquest procés, ja quasi natural, una certa anomalia, i és la del personatge de tan alta autoestima que creu que no mereix passar a l'oblit i que s'ofereix sense pudor per a ser ‘algú’ en la vida política. Parlem d’aquell que no es resisteix a recuperar la seua discreta vida professional després d'haver liderat un moviment social i que, en eixe desig quasi malaltís de continuar ocupant titulars, és capaç de posar en  perill organitzacions socials plurals, teixides amb diverses voluntats, complexitats i màximes cauteles, sent, fins i tot, capaç d'atacar tot allò que no controla i que creu que s'oposa a la seua promoció.

Davant d'aquest tipus de personatges, escassos afortunadament, hauríem d'estar alerta perquè de manera sistemàtica posen en perill allò que diuen defendre.